Godspeed You! Black Emperor a Barcelona. Dimecres 31 d’octubre del 2012.
La sala Apol·lo repleta de fans lliurats, inclòs jo, negre sobre negre, tots esperant que el mantra de la ràbia i la tensió progressiva comenci a exercir de bàlsam i alleugin cada cos i esperit en permetre’ns expressar un dolor secret i individual, en poder exorcitzar-lo junts, sense haver-lo d’entendre, sense ni tan sols tenir-lo.
El ritual comença i jo també prego, internament, perquè aquest fantàstic grup de xamans canadencs em sàpiguen conduir fins a les mateixes portes de la contenció i d’aquí em porten a esclatar.
Necessito esclatar. A això he vingut, per això m?agrada aquest grup. Porteu-me a sobre, porteu-me amb vosaltres, transformar-me, canviar el meu líquid intern, fer cremar el que hagi de cremar, expirar llums endins i desaparèixer en la calma que hi ha després, porteu-me entre el fum, porteu-me, si us plau.
La llum durant tot el concert és una penombra oscil·lant, una gradació d’intensitat que tamisa els ulls, una pressió constant. Fins que finalment es desfà.
Gairebé imperceptiblement s’ha anat enfosquint la sala, gairebé no es veu l’escenari, les persones que tinc al voltant són bonys poc perceptibles i segueix baixant i baixant el to fins arribar a un gris blavós on només es poden intuir les figures dels músics.
Hi ha alguna cosa estranya en els seus posis, no es mouen, només hi són aturats, quiets, i la música cada vegada està més alta i és més agressiva. La llum és gairebé nul·la durant gairebé un minut fins que comença a remuntar. Ells segueixen estàtics. Hi ha alguna cosa estranya que no localitzo.
Fins que el cap de la violinista cau a terra. I salt de l’ensurt. I no em refereixo que el seu cos ensopegui, a un accident, no, no, el cap es desencaixa de les espatlles de la noia i roda. Sense més.
Hi ha un ensurt general, moviments estranys entre el públic. L’escena és incomprensible, inasimilable, i la música és més i més veloç. Hi ha alguna cosa fantasmagòrica, irreal en la immobilitat de la resta del grup davant del que acaba de passar.
El braç del guitarra es desencaixa, l’espatlla es desplaça i cau, el bateria es desploma a trossos que queden repartits sobre el terra. Això és un desastre.
La llum recupera intensitat, ens mirem atònits els uns als altres, el maluc de la violinista resta dreta just al davant, la llum segueix pujant fins que entenc que són maniquins de fusta. La bola que feia de cap, és molt a prop meu.
Buf, todos respiramos. ¡Eran títeres! Era todo un montaje teatral del grupo, ¡una tremenda, puesta en escena!
L’adrenalina baixa i la música desaccelera. La banda reapareix, aparten les fustes dels llocs on hi ha els instruments i reprenen el concert. Ningú, a la penombra, havia notat la seva substitució per ninots de fusta.
El so directe se suma a l’enregistrament fins a substituir-lo. El concert acaba lentament, els meus músculs es deixen anar a poc a poc i per al bis estic completament esgotat i lax. El viatge ha estat extrem i em sento com si hagués pujat una muntanya i m’estirés a mirar el cel.
Fantàstic!